Bambú Japonés
Hay algo muy curioso que sucede con el bambú japonés y que lo transforma en no apto para impacientes: siembras la semilla, la abonas y te ocupas de regarla constantemente. Durante los primeros meses no sucede nada apreciable. En realidad, no pasa nada con la semilla durante los primeros siete años, a tal punto que, un cultivador inexperto estaría convencido de haber comprado semillas infértiles. Sin embargo, durante el séptimo año, en un periodo de sólo seis semanas la planta de bambú crece ¡más de 30 metros! ¿Tardó sólo seis semanas en crecer? No, la verdad es que se tomó siete años y seis semanas en desarrollarse. Durante los primeros siete años de aparente inactividad, este bambú estaba generando un complejo sistema de raíces que le permitirían sostener el crecimiento que iba a tener después de siete años. Sin embargo, en la vida cotidiana, muchas veces queremos encontrar soluciones rápidas y triunfos apresurados, sin entender que el éxito es simplemente resultado del crecimiento interno y que éste requiere tiempo. De igual manera, es necesario entender que en muchas ocasiones estaremos frente a situaciones en las que creemos que nada está sucediendo. Y esto puede ser extremadamente frustrante. En esos momentos (que todas y todos tenemos), recordar el ciclo de maduración del bambú japonés y aceptar que en tanto no bajemos los brazos -ni abandonemos por no "ver" el resultado que esperamos, sí está sucediendo algo..., en nuestro interior: estamos creciendo, madurando. Quienes no se dan por vencidas, por vencidos, van gradual e imperceptiblemente creando los hábitos y el temple que les permitirá sostener el éxito cuando éste al fin se materialice. Si no consigues lo que anhelas, no desesperes... quizás sólo estés echando raíces.
Ulls Grans
La tia José va tenir una filla amb uns ulls tan grans, tan enormes, com dues llunes, com un desig. Ja tan sols amb la primera abraçada, encara insegura de com agafar aquell nadó, la nena va obrir aquells grans ulls i va moure els llavis de tal manera que semblava voler preguntar quelcom. -Què és el que vols saber? -li va dir la tia José, jugant a endevinar el que la seva filla demanava. La tia José, com totes les mares davant del seu infant, creia que no hi havia hagut en la història de la humanitat una nena tan preciosa com la seva. Li enlluernava el color de la seva pell, la llargada de les seves pestanyes, la molsura de les seves galtes, la pau amb que dormia. S'estremia d'orgull al pensar quines quimeres i quines alegries sacsejarien aquell petit cos i farien bategar el cor que a dins hi havia. I així, durant més de tres setmanes, es va dedicar a observar-la amb satisfacció i orgull. Fins que la inexpugnable vida va fer caure sobre la petita una malaltia terrible que, amb tan sols cinc hores, va transformar la vitalitat i l'energia que desprenia en un somni remot i llunyà, com si volgués emportar-se la nena al misteriós indret d'on havia sortit, la mort. La tia José va provar tots els remeis que coneixia, però quan els va esgotar, i la nena no millorava, desesperada va portar el nadó a l'hospital. Allí dotzenes de metges i infermeres es movien atabalats al voltant de la seva filla, intentant esbrinar què li passava. Li van prendre la nena de les mans i se la van endur en un indret on, de moment, ella no podia entrar. Llavors, la tia José es va deixar caure al terra, tan llarga com era, incapaç de carregar amb el seu cos i amb la pena que portava a dins. En aquest estat la va trobar el seu marit, un home sensat i racional,
que creia fermament en la medicina i en la ciència, i que
no suportava l'actitud de la seva esposa; no entenia que fos incapaç
d'afrontar la situació objectivament i sense enfonsar-se. I és que, què podia fer, ella? Què podia explicar-li a la seva filla, per tal que aquell petit cos, ple de sondes i agulles, volgués quedar-se en aquest món? De quina manera la podia convèncer de que valia la pena lluitar per viure i per allunyar-se de la mort? El matí següent, sense saber massa el perquè, empesa només pels fantasmes que il.luminaven el seu cor, la tia José va acostar-se a la seva filla i va començar a explicar-li a cau d'orella les vides de les seves avantpassades. Qui havien estat, quines dones havien brodat les vides que ara a elles els hi tocava prolongar; quines persones havien estimat, odiat, admirat; amb quines quimeres, passions, alegries i tristeses s'havien trobat; de quina manera havien sapigut tirar endavant i superar els obstacles, sempre amb els ulls grans, il.lusionats, vitals i enèrgics… I així, dia rera dia, durant els 60 minuts d'aquella hora, la tia José es va dedicar a recordar, inventar, imaginar,… Fins que, un capvespre de dijous, mentre teixia una nova historia sobre les dones de la seva família, la nena va obrir aquells enormes ulls, i la va mirar amb força i vitalitat, de la mateixa manera que miraria durant tota la seva llarga vida. El marit de tia José va donar les gràcies als metges de l'hospital. Els metges van agrair profundament als avenços de la seva ciència. La tia José no va dir res i ràpidament es va emportar la seva filla fora de l'hospital. Només ella sabia a qui havia d'estar agraïda. Només ella va saber sempre que, mai va haver-hi cap ciència capaç de moure tant, com la ciència que s'amaga darrera els subtils i àvids esguards de dones, com ella mateixa i la seva filla, amb els ulls grans. Ángeles Mastretta
Els formatges d'olors Este cuento lo ha escrito mi querida amiga Bárbara,
que ha llegado a mi vida a través de mi hija, ya que es su
amistad la que ha formado un rincón donde encontrarse y conocerse,
donde amarse y hacerse regalos como este cuento. A Bárbara,
con amor. En una gran ciutat grisa sorollosa i plena de fum, hi vivia una formatgera. Feia uns formatges molt coneguts a tot el país perquè tot i que ella afirmava que eren formatges fets només amb llet, tothom sabia que aquells formatges tenien un ingredient especial, indescriptible, els formatges mai tenien exactament el mateix gust, semblava que cada formatge era diferent de l’altre, cada vegada eren més i més exquisits. La formatgera sabia exactament que les sospites de la gent eren totalment certes, però no podia revelar el secret perquè si ho hagués fet ningú no l’hagués cregut. Cada nit la formatgera tenia uns somnis tan fantàstics que no podia deixar de pensar-hi en tot el dia. Així doncs, quan arribava a la feina, anava amb la llet amunt i avall, cap aquí i cap allà, escalfava, tallava, emmotllava, girava, rascava, embolicava, ho feina mentre recordava els somnis que havia tingut durant la nit anterior. Així era com els formatges tenien gust al somni que recordava. El d’un passeig pel bosc feia olor d’aire fresc. Una nit va somiar que volava per l’espai i el formatge posterior desprenia essència de pols d’estrelles. Un dijous va somiar que estava en un concert d’en Bruce Springsteen i els formatges van resultar fer olor de cançó. Un diumenge va somniar amb un ocell i aquell dia els formatges van fer olor a llibertat. En un somni va viatjar a Namíbia i els formatges van tenir un toc africà... I així, nit rere nit, i dia rere dia, els formatges tenien olors i gustos nous i indescriptibles … Els somnis de la formatgera eren d’ingredient fantàstic que ningú aconseguia reconèixer. Tot sovint, quan després de moltes hores de feina la formatgera tornava cap a casa, en girar la última cantonada abans d’arribar a casa seva, una bicicleta tot xino xano l’avançava i s’aturava un parell de portes més enllà. Ella es fixava en el noi alt i prim que sempre carregava sobre les seves espatlles un instrument. Uns mesos més tard totes les energies de l’univers van voler que la formatgera i el músic es trobessin, i la olor dels formatges va començar a ser olor d’amor. Ara, si mai tinguéssiu la sort de trobar a la formatgera
dels formatges d’olors, no dubteu a comprar-li un. Quan arribeu
a casa el talleu exactament per la meitat i en el bell mig del formatge
hi amorreu el nas. Sense por, ensumeu amb totes les vostres forces
fins que reconegueu una olor indescriptible que us fa venir ganes
de ballar, cantar, riure, abraçar. La mateixa que fa pessigolles
al pit i fa volar les papallones de la vostra panxa. Llavors sabreu
que heu descobert que l’olor del formatges ve de un ingredient
màgic que només poques formatgeres saben utilitzar:
es l’olor dels somnis fets realitat.
|
